RUMORS MALICIOSOS
El psicòleg del treball Iñaki Piñuel explica que l'agressió es materialitza en no convocar el treballador a reunions importants, tractar-lo com si fos invisible, estendre rumors, sobrecarregar-lo de feina o treure-li responsabilitats perquè no tingui res a fer.
A nivell psicològic, el dany inferit és enorme. La víctima va perdent gradualment la fe i la confiança en si mateixa fins que acaba veient afectada la seva vida privada i comença a tenir problemes en l'esfera de relacions socials i familiars.
Iñaki Piñuel
Wednesday, January 30
Tuesday, January 29
Assetjament psicològic
L'assetjament moral és un atemptat a la integritat psicològica i emocional d'una persona, és un atac contra la seva identitat.
L'agressor -o agressora- persegueix la destrucció de la víctima. Aquesta destrucció es pot traduir en: malalties psicosomàtiques, físiques o mentals, desestabilització emocional greu, suïcidi. També est pot portar a terme potenciant el pitjor que la víctima porta en el seu interior (o sigui, convertir-la en una mala persona.)
S'ha de posar en relleu que una de les estratègies de l'assetjador és fer que la víctima cregui que és la culpable de la situació, i, naturalment, que així ho creguin tots els possibles testimonis.
La segona condició imprescindible per a que es produeixi l'assetjament moral és la complicitat implícita o el consentiment de la resta del grup, que, o col·laboren o són testimonis silenciosos de la injustícia, però callen per temor a represàlies, per satisfacció íntima o simplement per egoïsme "mentre no em toqui a mi".
En moltes ocasions la víctima no té consciència de que ho és o en té poca, i ni tan sols és capaç de verbalitzar el que li està passant. Solament percep una sensació desagradable, insuficient per a ella com per a classificar el cas d'assetjament.
ELS ASSETJADORS
Normalment són persones que donen una bona imatge. Així són experts en habilitats socials i normalment només les víctimes arriben a conèixer el seu costat més fosc. No tenen inquietuds pròpies, els seus sentiments només volten sobre ells mateixos. Són un gran buit que intenta omplir-se amb estímuls externs i per aquests personatges la destrucció dels altres és una necessitat.
L'assetjament moral es produeix en un llenguatge totalment indirecte. L'agressor sempre pot negar l'agressió, que consisteix en al·lusions, insinuacions i sobre tot amb el llenguatge no verbal. Així com resulta lògic defensar-se davant d'una trepitjada o d'un insult, poca gent es defensa d'una mirada de menyspreu, d'odi o d'un somriure ple de burla. Sabem que el 80% del significat de les paraules ens ho dóna precisament el que no es diu. Quan l'agressió es realitza amb paraules l'important no és el que es diu, sinó en com es diu, davant de qui es diu i quin sentit té.
L'agressor sap manegar-se en un context ambigu. Una abraçada plena d'afecte, un petó, un elogi es combinen amb mirades plenes de menyspreu, odi o frases aparentment innocents destinades a minar l'autoestima de la víctima. Aquesta ambigüitat busca que la víctima no pugui localitzar l'agressió, i, per això, no sigui capaç de defensar-se.
FASES
La primera, és la fase de la seducció. L'assetjador actua com el que és, un depredador: examina a la víctima, localitza els seus punts febles, les seves inseguretats. Mentre fa tot això es mostra com una persona encantadora o com una persona indefensa. Capta a la víctima, l'atrau dins el seu joc, ja sigui mostrant-se com una persona molt sàvia o com una pobra víctima necessitada.
Aquesta manipulació li dona una clara sensació de poder: els altres són titelles als que es pot manegar com ells vulguin. No solament les víctimes son titelles, sinó totes les persones que els envolten. Per a l'agressor la resta de la gent no existeix quant a sí mateixos, persones individuals, sinó solament amb relació a ells. Es relacionen amb les altres persones amb criteris d'utilitat i sobretot amb criteris d'apropiació.
La segona fase és la fase de la violència: es produeix quan la víctima veu la seva posició de víctima. Percep l'agressió i la reconeix. Llavors l'agressor posa en marxa la seva maquinària destructiva. Aquí ja no busca la manipulació, ja que la víctima ha sortit de la seva teranyina, sinó la destrucció de l'altre. En aquesta fase la víctima sent por i l'agressor ràbia freda.
La violència psicològica té un gran problema: no deixa petjades i l'experiència viscuda és difícilment explicable. Així com un paranoic creu que algú intenta aniquilar-lo, la víctima pot semblar paranoica davant els altres i també davant ella mateixa.
L'agressió és independent de la conducta de la víctima. Faci el que faci l'agressor ho interpretarà com un atac contra ell. Evidentment tota persona s'equivoca, però la violència psicològica no té cap justificació real. Els agressors estan molt a prop del deliri paranoic i interpreten la conducta de la víctima com atac contra ells.
SOBREVIURE
La víctima ha d'afrontar l'assetjament, cosa que a vegades no fa perquè utilitza mecanismes de defensa inconscients en lloc de donar una resposta racional i meditada. Els mecanismes més freqüents són:
· La negació de l'assetjament.
· L'agressió contra l'assetjador o contra els seus col·laboradors.
· Creure's les acusacions de l'assetjador. (o la introjecció de la culpa)
· La identificació i la submissió a l'assetjador.
· La il·lusió o esperança inconscient de què l'assetjament acabi.
· La somatització ( o sigui, malalties físiques que venen donades per l'assetjament)
Aquests mecanismes tenen en comú el fet de ser ineficaços en restablir l'equilibri psicològic per part de la víctima. Són respostes inconscients inadequades al problema de l'assetjament. La víctima reacciona, no dóna una resposta racional.
La resposta racional és necessària per portar a terme estratègies d'afrontament. O sigui, s'ha de desactivar emocionalment per tal de què li afecti el menys possible l'agressió o les agressions de l'assetjador i la seva banda de col·laboradors.
La millor manera de desactivar-se emocionalment i deixar així de respondre de maneres inadequades passa per prendre consciència o adonar-se de les reaccions habituals a l'assetjament. Adonar-se obra uns efectes molt grans i és la forma principal de trencar el cercle viciós de l'agressió - reacció inadequada.
Es així com es comencen a superar les reaccions inconscients.
El professor Piñuel ens parla de quatre fases en la superació de l'assetjament:
Fase 1: Identificació del problema.
Fase 2: La desactivació emocional.
Fase 3: Elaboració de la resposta a l'assetjament psicològic mitjançant l'extrojecció (reforçar l'autoestima i l'assertivitat de la persona)
Fase 4: Superació del problema i integració a la perspectiva vital de la víctima.
(La víctima deixa de ser-ho, recupera el control sobre la seva vida, i amb el perdó a l'agressor o agressors surt de l'espiral de la violència.)
T. Domingo C.-Delegada de l´Associació Catalana Mobbing No! a Tarragona. Text xerrada 2004
L'agressor -o agressora- persegueix la destrucció de la víctima. Aquesta destrucció es pot traduir en: malalties psicosomàtiques, físiques o mentals, desestabilització emocional greu, suïcidi. També est pot portar a terme potenciant el pitjor que la víctima porta en el seu interior (o sigui, convertir-la en una mala persona.)
S'ha de posar en relleu que una de les estratègies de l'assetjador és fer que la víctima cregui que és la culpable de la situació, i, naturalment, que així ho creguin tots els possibles testimonis.
La segona condició imprescindible per a que es produeixi l'assetjament moral és la complicitat implícita o el consentiment de la resta del grup, que, o col·laboren o són testimonis silenciosos de la injustícia, però callen per temor a represàlies, per satisfacció íntima o simplement per egoïsme "mentre no em toqui a mi".
En moltes ocasions la víctima no té consciència de que ho és o en té poca, i ni tan sols és capaç de verbalitzar el que li està passant. Solament percep una sensació desagradable, insuficient per a ella com per a classificar el cas d'assetjament.
ELS ASSETJADORS
Normalment són persones que donen una bona imatge. Així són experts en habilitats socials i normalment només les víctimes arriben a conèixer el seu costat més fosc. No tenen inquietuds pròpies, els seus sentiments només volten sobre ells mateixos. Són un gran buit que intenta omplir-se amb estímuls externs i per aquests personatges la destrucció dels altres és una necessitat.
L'assetjament moral es produeix en un llenguatge totalment indirecte. L'agressor sempre pot negar l'agressió, que consisteix en al·lusions, insinuacions i sobre tot amb el llenguatge no verbal. Així com resulta lògic defensar-se davant d'una trepitjada o d'un insult, poca gent es defensa d'una mirada de menyspreu, d'odi o d'un somriure ple de burla. Sabem que el 80% del significat de les paraules ens ho dóna precisament el que no es diu. Quan l'agressió es realitza amb paraules l'important no és el que es diu, sinó en com es diu, davant de qui es diu i quin sentit té.
L'agressor sap manegar-se en un context ambigu. Una abraçada plena d'afecte, un petó, un elogi es combinen amb mirades plenes de menyspreu, odi o frases aparentment innocents destinades a minar l'autoestima de la víctima. Aquesta ambigüitat busca que la víctima no pugui localitzar l'agressió, i, per això, no sigui capaç de defensar-se.
FASES
La primera, és la fase de la seducció. L'assetjador actua com el que és, un depredador: examina a la víctima, localitza els seus punts febles, les seves inseguretats. Mentre fa tot això es mostra com una persona encantadora o com una persona indefensa. Capta a la víctima, l'atrau dins el seu joc, ja sigui mostrant-se com una persona molt sàvia o com una pobra víctima necessitada.
Aquesta manipulació li dona una clara sensació de poder: els altres són titelles als que es pot manegar com ells vulguin. No solament les víctimes son titelles, sinó totes les persones que els envolten. Per a l'agressor la resta de la gent no existeix quant a sí mateixos, persones individuals, sinó solament amb relació a ells. Es relacionen amb les altres persones amb criteris d'utilitat i sobretot amb criteris d'apropiació.
La segona fase és la fase de la violència: es produeix quan la víctima veu la seva posició de víctima. Percep l'agressió i la reconeix. Llavors l'agressor posa en marxa la seva maquinària destructiva. Aquí ja no busca la manipulació, ja que la víctima ha sortit de la seva teranyina, sinó la destrucció de l'altre. En aquesta fase la víctima sent por i l'agressor ràbia freda.
La violència psicològica té un gran problema: no deixa petjades i l'experiència viscuda és difícilment explicable. Així com un paranoic creu que algú intenta aniquilar-lo, la víctima pot semblar paranoica davant els altres i també davant ella mateixa.
L'agressió és independent de la conducta de la víctima. Faci el que faci l'agressor ho interpretarà com un atac contra ell. Evidentment tota persona s'equivoca, però la violència psicològica no té cap justificació real. Els agressors estan molt a prop del deliri paranoic i interpreten la conducta de la víctima com atac contra ells.
SOBREVIURE
La víctima ha d'afrontar l'assetjament, cosa que a vegades no fa perquè utilitza mecanismes de defensa inconscients en lloc de donar una resposta racional i meditada. Els mecanismes més freqüents són:
· La negació de l'assetjament.
· L'agressió contra l'assetjador o contra els seus col·laboradors.
· Creure's les acusacions de l'assetjador. (o la introjecció de la culpa)
· La identificació i la submissió a l'assetjador.
· La il·lusió o esperança inconscient de què l'assetjament acabi.
· La somatització ( o sigui, malalties físiques que venen donades per l'assetjament)
Aquests mecanismes tenen en comú el fet de ser ineficaços en restablir l'equilibri psicològic per part de la víctima. Són respostes inconscients inadequades al problema de l'assetjament. La víctima reacciona, no dóna una resposta racional.
La resposta racional és necessària per portar a terme estratègies d'afrontament. O sigui, s'ha de desactivar emocionalment per tal de què li afecti el menys possible l'agressió o les agressions de l'assetjador i la seva banda de col·laboradors.
La millor manera de desactivar-se emocionalment i deixar així de respondre de maneres inadequades passa per prendre consciència o adonar-se de les reaccions habituals a l'assetjament. Adonar-se obra uns efectes molt grans i és la forma principal de trencar el cercle viciós de l'agressió - reacció inadequada.
Es així com es comencen a superar les reaccions inconscients.
El professor Piñuel ens parla de quatre fases en la superació de l'assetjament:
Fase 1: Identificació del problema.
Fase 2: La desactivació emocional.
Fase 3: Elaboració de la resposta a l'assetjament psicològic mitjançant l'extrojecció (reforçar l'autoestima i l'assertivitat de la persona)
Fase 4: Superació del problema i integració a la perspectiva vital de la víctima.
(La víctima deixa de ser-ho, recupera el control sobre la seva vida, i amb el perdó a l'agressor o agressors surt de l'espiral de la violència.)
T. Domingo C.-Delegada de l´Associació Catalana Mobbing No! a Tarragona. Text xerrada 2004
assetjament psicològic
assetjament psicològic
assetjament psicològic m
es acoso laboral
es acoso moral
es acoso psicológico
fr harcèlement moral
fr harcèlement professionnel
fr harcèlement psychologique
pt assédio moral
en mobbing
Psicologia
Maltractament psicològic sistemàtic i continuat, que es dóna normalment en l'entorn laboral, a què se sotmet una persona amb l'objectiu de desestabilitzar-la emocionalment, el qual li provoca problemes físics, psicològics, morals i professionals.
assetjament psicològic m
es acoso laboral
es acoso moral
es acoso psicológico
fr harcèlement moral
fr harcèlement professionnel
fr harcèlement psychologique
pt assédio moral
en mobbing
Psicologia
Maltractament psicològic sistemàtic i continuat, que es dóna normalment en l'entorn laboral, a què se sotmet una persona amb l'objectiu de desestabilitzar-la emocionalment, el qual li provoca problemes físics, psicològics, morals i professionals.
'El acosador moral suele tener un montón de 'cadáveres' en el armario'
No se puede admitir de ninguna manera el acoso deliberado, continuado, arbitrario y gratuito, que es el mobbing. Además, las modernas teorías de management hablan del trabajo como fuente de desarrollo humano.
El 81% de las personas consultadas en el barómetro que padecían mobbing desconocían el problema. Las víctimas creen que han hecho algo mal en el trabajo, hacen un examen continuo de conciencia hasta que llega el daño psicológico, la quiebra de su resistencia psicológica, y se sienten culpables de los ataques.
Depresión, estrés pos-traumático, cardiopatías, ansiedad, trastornos del sueño y hasta algún tipo de cáncer. Se ha comprobado que en una persona sometida a estrés prolongado disminuyen los niveles de las células asesinas, encargadas de acabar con los tumores. Pero además se producen rupturas con la familia. Y uno de cada cinco suicidios tiene motivaciones laborales. Según datos del barómetro, 100.000 personas en España piensan diariamiente en el suicidio.
Los agresores saben lo que están haciendo, son expertos en manipular, en detectar los puntos flacos de los compañeros, son seductores y mentirosos compulsivos. Tienen una alteración de la norma moral, hacen suyo aquello de que el fin justifica los medios.
Cuando se les acusa de ser hostigadores, lo niegan, mienten y se presentan ellos como víctimas de sus víctimas. Tienen una imagen pública consolidada y logran convencer a los que les rodean. Forman unanimidad persecutoria en el entorno laboral. Y si buscas en su pasado, encuentras un montón de cadáveres en el armario. Han sido, son y serán hostigadores, igual que los serial killers matan de nuevo en cuanto pueden.
ENTREVISTA: IÑAKI PIÑUEL Pionero en la investigación del 'mobbing'
'El acosador moral suele tener un montón de 'cadáveres' en el armario'
El País
Monday, January 28
Acoso laboral
El acoso psicológico en el trabajo suele consistir en actos que aisladamente pudieran parecer anodinos o irrelevantes, pero cuyo encadenamiento en el tiempo y persistencia van minando la salud y la resistencia psíquica del trabajador hasta conseguir destruir su autoestima o producir enfermedades psicosomáticas que previamente no existían y que son el resultado de la indefensión que aprende la víctima (Piñuel, 2001).
El acoso psicológico tiene como objetivo intimidar, reducir, aplanar, apocar, amedrentar y consumir emocional e intelectualmente a la víctima, con vistas a eliminarla de la organización o satisfacer la necesidad insaciable de agredir, controlar y destruir que suele presentar el hostigador, que aprovecha la situación que le brinda la situación organizativa particular para canalizar una serie de impulsos y tendencias psicopáticas (Piñuel, 2001).
El acoso psicológico puede ser un fenómeno típico de ambientes de trabajo con una organización productiva desastrosa o métodos de trabajo además de una administración incompetente y desatenta. También se afirma que los afectados son normalmente individuos excepcionales con demostrada inteligencia, competencia, creatividad, integridad, talento y dedicación.
Es frecuente que en algunas organizaciones se utilice el acoso laboral como un instrumento para deshacerse de aquellos empleados especialmente molestos a los que no se puede reprochar profesionalmente nada, peri que se pretende eliminar por otras razones. Para ello utilizan una táctica de minar y quebrar su resistencia psicológica, hundiéndolos emocionalmente para deshacerse de ellos sin que ello suponga un coste económico para la empresa. De esta forma, se maltrata psicológicamente a los trabajadores para destruirlos y forzarlos a dimitir o abandonar su lugar de trabajo.
El acoso psicológico suele venir precedido de situaciones y relaciones personales altamente positivas entre víctima y hostigador. Esto lleva a una gran confusión a la víctima. La situación desencadenante del acoso psicologico suele aparentar ser un mero conflicto, una diferencia de opiniones, un malentendido, un desencuentro que en un momento determinado adquiere mayor proporción, escalando rápidamente.
El acoso se desarrolla mediante comportamientos de hostilidad repetidos que en otro contexto distinto no revestirían mayor importancia ni implicarían agresión ni intentos de excluir o de deshacerse de alguien.
- Prohibiciones de acceder a determinados lugares o de usar herramientas o equipamientos.
- Emisión de mensajes, órdenes o instrucciones de no hablar o no relacionarse con la víctima.
- Difusión de chismes, leyendas negras o calumnias contra la víctima.
- Maltrato o humillación hacia la víctima con vistas a hacerla aparecer como indigna de respeto o de consideración humana,
- Instigación a que otros trabajadores emulen al hostigador-instigador en el maltrato contra la víctima.
Se explica entonces el fenómeno "cadáveres en el armario" que consiste en que allí dónde hay una víctima de acoso, encontraremos anteriormente otras, que en otras épocas han cumplido el mismo papel como chivos expiatorios, acreditándose así un funcionamiento histórico verdaderamente patológico de la organización en cuestión.
El agresor
Es difícil identificar al acosador pues la imagen que proyecta de cara al exterior suele ser bastante positiva.Suele tratarse de personalidades superficialmente encantadoras que, a veces presentan un carácter psicopático . Estos depredadores sociales no presentan sentimientos de culpa ni remordimientos por sus malas acciones y son expertos en manipular a la víctima y a su entorno. (Piñuel,2001,2003,2004,2006)
DAÑOS DEL MOBBING SOBRE LA SALUD
Número de víctimas que presentan indicadores clínico.
Fuente: Estudio Cisneros VI (Piñuel, I. y Oñate, A.; 2006)
ESTRÉS POSTRAUMÁTICO 72%
DEPRESIÓN 70%
ANSIEDAD 70%
MALESTAR PSICOLÓGICO 68%
AGRESIVIDAD 66%
SOMATIZACIONES 64%
ABANDONO PROFESIONAL 61%
DISMINUCIÓN AUTOESTIMA 53%
En el proceso de mobbing, la víctima de las agresiones va perdiendo gradualmente la fe y la confianza en sí misma, lo que provoca que se vean afectados otros aspectos significativos de su vida.
La víctima entra en un tipo de estrés creciente que va minándola físicamente y que termina haciéndose crónico e inespecífico, dando lugar a multitud de afecciones o enfermedades somáticas crónicas, que suelen conducir a la baja laboral, a la incapacidad temporal o incluso a la incapacitación permanente (Piñuel,2008).
Independientemente de las características de los acosadores y de sus víctimas, el escenario organizativo en el que se desarrolla el acoso psicológico suele caracterizarse por una deficiente organización del trabajo,la inexistencia de métodos eficaces en la resolución de conflictos, o la baja capacidad de gestión de personal de los directivos y mandos intermedios.
Para sobrevivir al acoso (y siempre de forma complementaria a otras acciones laborales, médicas, jurídicas, y otras facetas), la estrategia personal consiste en comprender cuanto antes el fenómeno y hacer frente de manera proactiva, rompiendo la indefensión y solicitando la protección de la salud laboral en riesgo de daño (Piñuel, 2001).
La estrategia terapéutica en el trabajo con las víctimas de mobbing suele consistir no tanto en aclimatarlas al hostigamiento cuanto en ayudarlas a recuperar al autoestima y a romper el proceso de indefensión aprendida que el mobbing termina generando (Piñuel, 2003)
Acoso laboral
Subscribe to:
Posts (Atom)