L'assetjament moral és un atemptat a la integritat psicològica i emocional d'una persona, és un atac contra la seva identitat.
L'agressor -o agressora- persegueix la destrucció de la víctima. Aquesta destrucció es pot traduir en: malalties psicosomàtiques, físiques o mentals, desestabilització emocional greu, suïcidi. També est pot portar a terme potenciant el pitjor que la víctima porta en el seu interior (o sigui, convertir-la en una mala persona.)
S'ha de posar en relleu que una de les estratègies de l'assetjador és fer que la víctima cregui que és la culpable de la situació, i, naturalment, que així ho creguin tots els possibles testimonis.
La segona condició imprescindible per a que es produeixi l'assetjament moral és la complicitat implícita o el consentiment de la resta del grup, que, o col·laboren o són testimonis silenciosos de la injustícia, però callen per temor a represàlies, per satisfacció íntima o simplement per egoïsme "mentre no em toqui a mi".
En moltes ocasions la víctima no té consciència de que ho és o en té poca, i ni tan sols és capaç de verbalitzar el que li està passant. Solament percep una sensació desagradable, insuficient per a ella com per a classificar el cas d'assetjament.
ELS ASSETJADORS
Normalment són persones que donen una bona imatge. Així són experts en habilitats socials i normalment només les víctimes arriben a conèixer el seu costat més fosc. No tenen inquietuds pròpies, els seus sentiments només volten sobre ells mateixos. Són un gran buit que intenta omplir-se amb estímuls externs i per aquests personatges la destrucció dels altres és una necessitat.
L'assetjament moral es produeix en un llenguatge totalment indirecte. L'agressor sempre pot negar l'agressió, que consisteix en al·lusions, insinuacions i sobre tot amb el llenguatge no verbal. Així com resulta lògic defensar-se davant d'una trepitjada o d'un insult, poca gent es defensa d'una mirada de menyspreu, d'odi o d'un somriure ple de burla. Sabem que el 80% del significat de les paraules ens ho dóna precisament el que no es diu. Quan l'agressió es realitza amb paraules l'important no és el que es diu, sinó en com es diu, davant de qui es diu i quin sentit té.
L'agressor sap manegar-se en un context ambigu. Una abraçada plena d'afecte, un petó, un elogi es combinen amb mirades plenes de menyspreu, odi o frases aparentment innocents destinades a minar l'autoestima de la víctima. Aquesta ambigüitat busca que la víctima no pugui localitzar l'agressió, i, per això, no sigui capaç de defensar-se.
FASES
La primera, és la fase de la seducció. L'assetjador actua com el que és, un depredador: examina a la víctima, localitza els seus punts febles, les seves inseguretats. Mentre fa tot això es mostra com una persona encantadora o com una persona indefensa. Capta a la víctima, l'atrau dins el seu joc, ja sigui mostrant-se com una persona molt sàvia o com una pobra víctima necessitada.
Aquesta manipulació li dona una clara sensació de poder: els altres són titelles als que es pot manegar com ells vulguin. No solament les víctimes son titelles, sinó totes les persones que els envolten. Per a l'agressor la resta de la gent no existeix quant a sí mateixos, persones individuals, sinó solament amb relació a ells. Es relacionen amb les altres persones amb criteris d'utilitat i sobretot amb criteris d'apropiació.
La segona fase és la fase de la violència: es produeix quan la víctima veu la seva posició de víctima. Percep l'agressió i la reconeix. Llavors l'agressor posa en marxa la seva maquinària destructiva. Aquí ja no busca la manipulació, ja que la víctima ha sortit de la seva teranyina, sinó la destrucció de l'altre. En aquesta fase la víctima sent por i l'agressor ràbia freda.
La violència psicològica té un gran problema: no deixa petjades i l'experiència viscuda és difícilment explicable. Així com un paranoic creu que algú intenta aniquilar-lo, la víctima pot semblar paranoica davant els altres i també davant ella mateixa.
L'agressió és independent de la conducta de la víctima. Faci el que faci l'agressor ho interpretarà com un atac contra ell. Evidentment tota persona s'equivoca, però la violència psicològica no té cap justificació real. Els agressors estan molt a prop del deliri paranoic i interpreten la conducta de la víctima com atac contra ells.
SOBREVIURE
La víctima ha d'afrontar l'assetjament, cosa que a vegades no fa perquè utilitza mecanismes de defensa inconscients en lloc de donar una resposta racional i meditada. Els mecanismes més freqüents són:
· La negació de l'assetjament.
· L'agressió contra l'assetjador o contra els seus col·laboradors.
· Creure's les acusacions de l'assetjador. (o la introjecció de la culpa)
· La identificació i la submissió a l'assetjador.
· La il·lusió o esperança inconscient de què l'assetjament acabi.
· La somatització ( o sigui, malalties físiques que venen donades per l'assetjament)
Aquests mecanismes tenen en comú el fet de ser ineficaços en restablir l'equilibri psicològic per part de la víctima. Són respostes inconscients inadequades al problema de l'assetjament. La víctima reacciona, no dóna una resposta racional.
La resposta racional és necessària per portar a terme estratègies d'afrontament. O sigui, s'ha de desactivar emocionalment per tal de què li afecti el menys possible l'agressió o les agressions de l'assetjador i la seva banda de col·laboradors.
La millor manera de desactivar-se emocionalment i deixar així de respondre de maneres inadequades passa per prendre consciència o adonar-se de les reaccions habituals a l'assetjament. Adonar-se obra uns efectes molt grans i és la forma principal de trencar el cercle viciós de l'agressió - reacció inadequada.
Es així com es comencen a superar les reaccions inconscients.
El professor Piñuel ens parla de quatre fases en la superació de l'assetjament:
Fase 1: Identificació del problema.
Fase 2: La desactivació emocional.
Fase 3: Elaboració de la resposta a l'assetjament psicològic mitjançant l'extrojecció (reforçar l'autoestima i l'assertivitat de la persona)
Fase 4: Superació del problema i integració a la perspectiva vital de la víctima.
(La víctima deixa de ser-ho, recupera el control sobre la seva vida, i amb el perdó a l'agressor o agressors surt de l'espiral de la violència.)
T. Domingo C.-Delegada de l´Associació Catalana Mobbing No! a Tarragona. Text xerrada 2004